Començaré disculpant-me perquè molt em temo que això serà una de les entrades més llargues del blog... però bé, sempre podeu mirar les fotos i llegir-lo en diagonal ;) això sí, prometo que si el llegiu us agradarà!
Vaig començar la meva experiència a Sao Paulo... una mica a cegues. Que em donéssin la beca va ser una sorpresa, i el meu viatge va ser molt de sobte. Tot i així vaig agafar un avió (més ben dit, uns quants) i me’n vaig anar rumb cap al Brasil, deixant el meu món i la meva gent enrera, a la petita Catalunya.
Em sembla que el meu “viatge” o “estada” o com en volgueu dir, ha passat per un ventall de colors durant aquests 5 mesos...
Vaig arribar a Sao Paulo amb ganes de menjar-me el món, va ser una època d’eufòria... vaig començar, com em sembla que tothom fa, coneixent els llocs més turístics de la ciutat, les discoteques i festes més famoses, anant amunt i avall sense parar...
Però la ciutat em va matar. Sao Paulo pot tenir el millor i el pitjor per a qualsevol persona. I per a fer de turista, un pot aguantar dies, setmanes, inclus potser algunes mesos. Però quan aquest període s’acaba, s’ha de canviar la manera de veure la ciutat... i llavors va ser quan vaig passar els meus pitjors moments. Sao Paulo és una metrópoli global,... té de tot: tot tipus de persones, llocs on sortir, museus, botigues...tot! però al mateix moment té una escala inhumana. Em costava estar a gust als llocs, i trobava a faltar la petita Vidreres i inclús la petita Barcelona al costat de la ciutat Brasileira. A mateix temps (i em sembla que això ho comprateixo amb qualsevol persona que visqui a aquí però no hi hagi nascut), em sentia que perdia una quantitat de temps al dia brutal, sobretot al transit. El transit és incrible... sempre dit que hi ha dues coses que determinen les persones a Sao Paulo: el temps i el trànsit. Normalment si has de sortir de la universitat entre les 6 i les 7 de la tarda, el millor que pots fer és quedar-t’hi una horeta més o anar a veure algun amic a la zona universitària, perquè sinó estàs bàsicament condemnat a quedar-te encallat en algun carrer durant hores, i això no és gens bo per a la salut mental. A més a més, si plou, aquesta història ja es converteix en una festa: no només pilles trànsit, sinó que no en surts! La ciutat es bloqueja completament i el caràcter de la gent, com és d’imaginar, també canvia.
Aquesta època mig trista i agobiant, per sort, va ser passatgera... tothom s’ha d’acabar adaptant els llocs, i si el llocs d’arribada és tant diferent, em sembla que és normal que tardés el meu temps. Però ara miro enrere i penso “Olé, he après molt, i no cometré els mateixos errors que vaig cometre”. O sigui que després de llevar-me un dia qualsevol, vaig adonar-me’n que no podia ser! Que jo vaig néixer per disfrutar la vida al màxim, i que ni el trànsit, ni el temps, ni res, em podia condicionar d’aquesta manera... A més a més d’aquests factors, cal sumar-hi la enorme decepció que vaig tenir amb la Universitat d’Arquitectura, que després va canviar cap a un sentiment de...bé, ara us ho explico.
Arribar a una universitat com la FAU no és fàcil. Encara ara intento entendre-la, però us ho dic seriosament, és un món apart. No puc comparar-ho amb la universitat de Barcelona ni amb cap altra, però només puc dir que és molt especial. Molt. Per a que ho enteneu, us posaré alguns exemples: potser només el 40% de les persones que surten de la FAU seran arquitectes,... els altres seran artistes plàstics, cineastes, fotògrafs.. i jo em preguntava, llavors, perquè van a la FAU? Perquè no estudien cinema? Fotografia? Però més tard vaig entendre que era jo que encarava la qüestió malament... pensem-ho així: podeu imaginar la riquesa espacial que pot aconseguir un fotògraf que ha estudiat arquitectura?
Encara avui no acabo d’entendre la filosofia de la universitat... famosa per el seu passat amb un compromís politico-social amb les persones, i la ciutat, i que actualment em sembla que ha perdut completament. Potser ha influït el fet que l’única gent que hi acaba entrant són fills de famílies riques que s’han pogut permetre pagar una escola privada per a estar ben preparat per a la “selectivitat” d’aquí. Tot i així, hi ha molta gent que val la pena conèixer i que de ben segur m’han marcat de la vida, i grans amics que seguiré veient el quadrimestre que ve per a seguir discutint sobre històries vàries.
Per sort, per aquest camí difícil em vaig trobar amb petits moments i oportunitats per a respirar, des del primer dia que vaig posar els peus al Brasil... vaig tenir la oportunitat d’anar a un Quilombo a veure el treball que estaven duent a terme la Meritxell i en Jordi, i a més a més va servir per a conèixer les meravelloses platges dels voltants de Paraty; vaig poder fer un workshop a Porto Alegre increïble, on vaig conèixer grans persones i vaig disfrutar de la ciutat com no ho hagués fet com a turísta...; vaig poder anar a un ELEA (encontro latinoamericano de estudiantes de arquitectura) a San Juan (Argentina), passant però uns dies per Buenos Aires a visitar en Lau i conèixer una mica la ciutat; i entre temps fer viatgets petits fins a la platja o ciutats properes de Sao Paulo.
Els següents mesos, sens dubte, van ser els millors que fins ara vaig passar a Brasil. Va ser un moment que tenia la voluntat d’entendre un món i una metròpoli que no entenia, per a investigar sobre el funcionament de l’ urbanisme aquí (basat pura i bàsicament) en el capital privat), entendre l’acció dels moviments socials a la ciutat, conèixer més de les tècniques de construcció que s’utilitzaven a les periferies, posar els peus en llocs inesperats, conèixer persones que ocupaven un edifici juntament amb 200 famílies més perquè “Não temos nada que perder porque não temos nada”, per a contactar amb professionals i tècnics increibles que definitivament em van ajudar a canviar la meva visió de pagesa catalana a la ciutat, per a passar-me hores al millor espai de la FAU (la biblioteca!) llegint llibres teòrics d’arquitectura brasilera,... en definitiva, un moment per a ser com una esponja: inflar-me de tot tipus de coneixement que podia aconseguir per a créixer com a persona.
A més a més, - i no sé si això ho notarà la meva família, amb qui em veuré aviat- ha passat el que molt em temia. Abans de marxar alguns em deien: o revolucionaràs Brasil, o Brasil et calmarà... i em sembla ha passat la segona opció. Realment a Barcelona portem un ritme brutal, que no pot ser bo de cap de les maneres. M’he calmat, i he après a parar i respirar per a mirar al voltant... a disfrutar més de les petites coses sense pensar en el rellotge o en el que haig de fer l’endemà. Realment l’única cosa que necessitem per a ser feliços és una mica de temps per adonar-nos que ho som J.
I bé, ara estic a punt d’entrar en una època compleeeetament diferent a tot el que he viscut. Deixo casa meu, deixo els colegues que he fet, la universitat... per agafar la maleta i anar fins a Bogotà a trobar-me amb la meva mare, la meva tieta Carme, l’Albert i l’Elisabet... passaré una setmana amb ells i quan marxin anirem amb la Beti a viatjar una mica... penso en quedar-me a Colòmbia un mes més o menys, i després entrar a Brasil de nou per l’Amazones, i acabar el meu viatge al carnaval de Olinda (a prop de Recife). Això sí, si em coneixeu ja podeu imaginar que aquests plans es poden fer i desfer unes mil vegades... però com diuen els brasileiros, “Ao final, tudo vai dar certo!”
Molts petons a tots, amics, familia, colegues, companyes i companys, persones que em llegeixen sense conèixer-me, i a tothom en general!
I aprofiteu, QUE LA VIDA SÓN DOS DIES!
judit