Per fi ha arribat l´entrada que molts esperàveu! Per els qui no ho saben, vaig tenir la oportunitat d´agafar la maleta a l´esquena i marxar de "casa" durant 2 mesos i 2 dies... i per a resumir-ho d´alguna manera, ha sigut...INCREÏBLE!
Tot va començar quan les mames (la meva i la de la meva cosina Elisabet) es van animar una a l´altre i ens van dir que què ens semblaria tenir una visita d´elles a l´Amèrica Llatina... es clar que per a què això passés "heu d´estar les dues al mateix lloc!", em va dir mamare. Jo no tenia plans, només tenia clar que volia sortir de la ciutat i marxar a conèixer món durant aquest temps (a part de per estalviar-me dos mesos de lloguer, es clar...). I el viatge va començar igual com quan va acabar... FELIÇ, amb una coincidència darrera l´altra, amb gent increïble que no oblidaré pel camí, i amb llocs impressionants on sé -tenho certeza- que hi tornaré a posar els peus...
Tot va començar amb un vol São Paulo-Bogotá un 27 de Desembre, després de passar un Nadal meravellós a casa en Julio. Vaig guardar els trastets que no necessitava a l´armari de la Carol a Perdizes i vaig agafar la maleta i vinga...a buscar l´avió! Vaig arribar i em va rebre l´Elisabet de sempre... sonrient, amb ganes de xerrar de les nostres històries i de començar a fer preparatius per a la rebuda de les mames. Després de posar-nos una mica al dia prenent un cafè -molt car- a l´aeroport de Bogotà, vam anar a treure el cap... i les mames van arribar atabaladíssimes (i amb una mica de retard). El taxista es deuria pensar que estavem totes bojes, perquè elles no paraven de xerrar, cridar i vaia... ser una mica escandaloses, i nosaltres, contentes com estàvem, hi posàvem cullerada. Ens vam instal.lar al pis de l´Elisabet, i vam rebre al meu cosí Albert al cap d´unes hores.
Aquesta primera setmana del meu viatge a Bogotà va ser molt bona, tot i que no és el tipus de turisme que m´agrada fer. Perqué jo no sóc turista, sinó viatgera. Ho deixaré en paraules de la meva cosina...a Bogotà "vam voltar pel centre històric i la Candelària, el museu Botero, vam anar fins a la catedral de sal de Zipaquirá, vam pujar a Montserrate amb telefèric, vam menjar al bonic barri d'Usaquén, vam bicicletajar tota la ciutat el dia 1 de gener, els vaig introduir al meu amor per la pitaya i la guanàbana, vam fer un picnic al parc Simón Bolivar, vam sopar al famós i estrambòtic restaurant Andrés Carne de Res, vam celebrar l'arribada del 2010 davant l'edifici més alt de la ciutat... I com que tot això dóna una imatge meravellosa de la ciutat els vaig voler ensenyar també una altra cara de la moneda, i un dia vam anar a repartir sucs, entrepans i galetes als indigents del centre de la ciutat. És una manera per a poder tenir una imatge global del que es visita, no m'agrada que només t'ensenyin allò bonic, una ciutat és la combinació de moltes coses. En definitiva, durant la setmana vam tenir pocs minuts per descansar, però la veritat és que vam passar uns dies molt entrenyables, alegres, divertits i inolvidables!!!"
Tot va començar quan les mames (la meva i la de la meva cosina Elisabet) es van animar una a l´altre i ens van dir que què ens semblaria tenir una visita d´elles a l´Amèrica Llatina... es clar que per a què això passés "heu d´estar les dues al mateix lloc!", em va dir mamare. Jo no tenia plans, només tenia clar que volia sortir de la ciutat i marxar a conèixer món durant aquest temps (a part de per estalviar-me dos mesos de lloguer, es clar...). I el viatge va començar igual com quan va acabar... FELIÇ, amb una coincidència darrera l´altra, amb gent increïble que no oblidaré pel camí, i amb llocs impressionants on sé -tenho certeza- que hi tornaré a posar els peus...
Tot va començar amb un vol São Paulo-Bogotá un 27 de Desembre, després de passar un Nadal meravellós a casa en Julio. Vaig guardar els trastets que no necessitava a l´armari de la Carol a Perdizes i vaig agafar la maleta i vinga...a buscar l´avió! Vaig arribar i em va rebre l´Elisabet de sempre... sonrient, amb ganes de xerrar de les nostres històries i de començar a fer preparatius per a la rebuda de les mames. Després de posar-nos una mica al dia prenent un cafè -molt car- a l´aeroport de Bogotà, vam anar a treure el cap... i les mames van arribar atabaladíssimes (i amb una mica de retard). El taxista es deuria pensar que estavem totes bojes, perquè elles no paraven de xerrar, cridar i vaia... ser una mica escandaloses, i nosaltres, contentes com estàvem, hi posàvem cullerada. Ens vam instal.lar al pis de l´Elisabet, i vam rebre al meu cosí Albert al cap d´unes hores.
Aquesta primera setmana del meu viatge a Bogotà va ser molt bona, tot i que no és el tipus de turisme que m´agrada fer. Perqué jo no sóc turista, sinó viatgera. Ho deixaré en paraules de la meva cosina...a Bogotà "vam voltar pel centre històric i la Candelària, el museu Botero, vam anar fins a la catedral de sal de Zipaquirá, vam pujar a Montserrate amb telefèric, vam menjar al bonic barri d'Usaquén, vam bicicletajar tota la ciutat el dia 1 de gener, els vaig introduir al meu amor per la pitaya i la guanàbana, vam fer un picnic al parc Simón Bolivar, vam sopar al famós i estrambòtic restaurant Andrés Carne de Res, vam celebrar l'arribada del 2010 davant l'edifici més alt de la ciutat... I com que tot això dóna una imatge meravellosa de la ciutat els vaig voler ensenyar també una altra cara de la moneda, i un dia vam anar a repartir sucs, entrepans i galetes als indigents del centre de la ciutat. És una manera per a poder tenir una imatge global del que es visita, no m'agrada que només t'ensenyin allò bonic, una ciutat és la combinació de moltes coses. En definitiva, durant la setmana vam tenir pocs minuts per descansar, però la veritat és que vam passar uns dies molt entrenyables, alegres, divertits i inolvidables!!!"
Aquí tenim les mames i la Beti fent el xafarder en una botiga de dolços...
Aquesta és la creu més gran esculpida a la pedra dins la Catedral de Sal...
Aquestes són les frutes exòtiques que no havia vist en ma vida,..i que em van encantar! Elisabet, pots fer una aportació dels noms? només recordo les estralletes que és la "carambola"...
Aquestes són les millors mames del món, la Carme i la Margarita, felices de estar de vacances amb nosaltres, i amb una fabulosa caipirinha a l´estil més brasileny a la mà...
Com no, vam visitar la Verge de Montserrat a Bogotà...
I aquí em teniu contentíssima d´haver-me trobat amb els meus dos grans amics, en Federico i en Miguel, amb qui vaig compartir casa durant 5 mesos a Brasil...Després de les mames i l´Albert tornar cap a la petita Vidreres, l´Elisabet, jo, la Diana i la Rachel, i un grupillo d´amics seus de la gran ciutat vam agafar un bus per anar de pet cap als Carnavals de Blancos y Negros de Pasto "Patrimonio Inmaterial de la Humanidad". Realment... vam fer bé d´endinsar-nos en un bus durant...què? 20 hores? ni me´n recordo... per anar a aquesta gran festa colombiana. El carnaval era definitivament una batalla campal. Durant el dia de "negros", la gent s´embrutia de pintures de tots els colors per el carrer, el que resultava en persones emmerdades de color negre... això era el somni de qualsevol criatura, o de qualsevol adult amb ànima de nen (el nostre cas). Vam disfrutar com bojos embrutint a tothom que ens passava pel davant o que ens feia ràbia, amb la conseqüència de rebre a tort i a dret continuament. Això sí, tothom ho acceptava i es resignava feliçment.
Aquí va ser on vaig deixar de dibuixar a la meva llibreta per a començar a escriure... per a no oblidar. I vaig escriure "El relat d´una història trista", després que em robéssin la càmara. És òbvi que aquestes coses passen a tot el món, i que s´ha de tenir ull... perquè quan t´ho estàs passant tant bé, i segueixes passant-ho millor, i millor, i millor... baixes l´aguait i apa! ja te l´han fotut. Per sort va ser jugant i rient i cridant a la plaça de Pasto, i no amb una arma a una cantonada de qualsevol ciutat. Són coses que passen i de tot se n´aprèn, o no?
El dia següent va ser el dia de "blancos", on la gent s´embrutia amb talco -o substància similar no identificada- i espuma. Tot i així aquest cop no va ser de correr i perseguir-se com paranoics com el dia anterior, sinó que ens vam assentar en cadires al carrer (llogades per els propis veïns de davant), per a veure les carroses passar. Tot i pensar-nos que allà estariem més o menys salvats, ens vam equivocar, ja que de tant en tant rebiem una pluja de talc o una xorrejada d´espuma d´algun listillo que estava allà a prop o des de la terrassa del pis de davant... però va valer la pena!
El que vaig disfrutar més... us ho deixo a les fotos:
Això últim que va dir l´Elisabet està molt bé (de tenir una visió global de les coses...), però jo encara no n´era conscient... vaig seguir viatjant un tres o quatre dies amb la Diana, colega de la Beti, de Bogotà. Vam córrer d´un lloc a altre per el sud de Colòmbia, visitant el llac Ochoa (i la isla de la Carota), visitant la catedral d´Ipiales, a las Lachas, una espècia de "vall de Núria" però completament diferent, tot s´ha de dir...
...Popayan, una ciutat colonial tranquila, a casa d´una gran couchsurfer com és l´Emma, que ens va ensenyar el millor del millor de la ciutat, a més a més de presentar-nos els seus amics i portar-nos amunt i avall allà on ells anàven; vaig passar per les termes de Coconuco a relaxar-me, perquè viatjar, efectivament, cansa molt!; i vam fer una visita fugaç a la ciutat de Sylvia, on també es volien matar els uns als altres a base de farina, pintura, i espuma, i la Diana i jo ja no estàvem per aquestes històries...
...i llavors vaig començar el meu viatge "oficialment" sola, cap a Cali "la ciutat de la salsa". De salsa, però, en vaig veure poca, perquè vaig arribar-hi un diumenge i me´n vaig anar abans del següent cap de setmana. En Jaime em va fer una gran rebuda amb un "champú" (que no és el mateix de shampú) que va comprar a un venedor ambulant que passava amb musiqueta a prop de casa seu. Ve a ser com una beguda a base de blat, pinya,... i amb un color ben suspitós).
Els dies a Cali van ser dies d´experiències personals... extremes? no sabria com dir-ho. Puc afirmar que allà vaig sentir per primer cop a la vida, por de veritat. Por, no per a que em robéssin la càmara o el mòbil o qualsevol altra cosa,...sinó per a la meva persona, a que em féssin mal. Es clar que això no vol dir que Cali sigués una ciutat perillosa, ni que em mogués per llocs difícils,...però les circumstàncies em van fer sentir així. I mireu que mai vaig tenir cap mena de por a Sao Paulo! Tot i no anar de festa ni un sol dia, vaig aprofitar per conèixer l´altra cara de la Colòmbia a casa d´en Jaime i en Richie, uns altres couchsurfers. Aprofitant que en Jaime estava engripat, vam passar-nos dos dies mirant pel.lícules colombianes i xerrant hores i hores sobre la seva cultura, la seva història... i compartint moments inoblidables amb els seus veïns de la "unidad" on vivia a les nits, xerrant fins a les 4 o les 5 de la matinada (recordo anar a dormir amb mal a les mandibules de tant riure...). Allà hi vaig descobrir una altra Colòmbia que mai hagués imaginat: a part de ballar-hi salsa, Cali és el millor lloc on una dona pot viure, perquè la tracten com si fos una reina. Tal com em va explicar un dels veïns (tots més o menys de la meva edat), si un noi "treu una noia a passejar", l´ha d´anar a buscar en cotxe (i sin no té cotxe, amb taxi) fins a casa, li ha de pagar l´entrada a la discoteca, li ha de pegar la beguda, l´ha d´acompanyar un altre cop a casa...i li ha de consedir tots els capritxos que ella tingui. Es veu també que el regal més esperat de les noies dels 15 als 18 anys és ni més ni menys que una operació de cul o de pits! Per el que em van explicar, tot té bastant a veure amb el tràfic de drogues: aquí, la imatge que dona l ájudant del camell és la imatge de bling-bling ,de diners, de tenir un cotxe car,...i de tenir la noia més guapa al costat (que no vol dir la més intel.ligent, ni molt menys). Llavors passa que quan les noies veuen aquestes altres que ho tenen tot, que les tracten aparentment bé,... no desitjen altra cosa que ser com elles. El que és més fort de tot, és que jo els preguntava com es deixaven "tractar" així per les dones, i bé, em miraven amb cara de ressignació com si no hi poguéssin fer res. Perquè clar, a Cali, per ser algú s´ha de tenir com a mínim un cotxe,...per a ostentar, demostrar qui té més i millor. En serio que encara ara quan estic escrivint al.lucino amb tot el que m´explicaven aquests amics, i com -tant les noies com els nois- ho trobaven la cosa més normal del món. I jo, que no m´estic de res, els vaig dir: em recordeu a les històries que m´explicava la meva àvia, quan un home havia de portar la dona a ballar i pagar-l´hi l´entrada del ball i portar-la a casa!
Sense cap mena de dubte, el record d´aquestes nits i de les converses amb en Jaime són el que em queda més gravat quan penso en aquesta ciutat, tot i que també vaig sortir a visitar amb la Júlia i un altre noi de la unitat el centre de Cali, l´Ermita (l´esglèsia de la foto), la Plaza de los poetas, el Puente Ortiz, el Gato de Tejada, la Loma de la cruz (amb moltes paradetes d´artesania), el barri i el Parque de Santo Antonio (on vam menjar un boníiiissim "choclo", que és el mateix que una cabeça de blat)...
Els dies a Cali van ser dies d´experiències personals... extremes? no sabria com dir-ho. Puc afirmar que allà vaig sentir per primer cop a la vida, por de veritat. Por, no per a que em robéssin la càmara o el mòbil o qualsevol altra cosa,...sinó per a la meva persona, a que em féssin mal. Es clar que això no vol dir que Cali sigués una ciutat perillosa, ni que em mogués per llocs difícils,...però les circumstàncies em van fer sentir així. I mireu que mai vaig tenir cap mena de por a Sao Paulo! Tot i no anar de festa ni un sol dia, vaig aprofitar per conèixer l´altra cara de la Colòmbia a casa d´en Jaime i en Richie, uns altres couchsurfers. Aprofitant que en Jaime estava engripat, vam passar-nos dos dies mirant pel.lícules colombianes i xerrant hores i hores sobre la seva cultura, la seva història... i compartint moments inoblidables amb els seus veïns de la "unidad" on vivia a les nits, xerrant fins a les 4 o les 5 de la matinada (recordo anar a dormir amb mal a les mandibules de tant riure...). Allà hi vaig descobrir una altra Colòmbia que mai hagués imaginat: a part de ballar-hi salsa, Cali és el millor lloc on una dona pot viure, perquè la tracten com si fos una reina. Tal com em va explicar un dels veïns (tots més o menys de la meva edat), si un noi "treu una noia a passejar", l´ha d´anar a buscar en cotxe (i sin no té cotxe, amb taxi) fins a casa, li ha de pagar l´entrada a la discoteca, li ha de pegar la beguda, l´ha d´acompanyar un altre cop a casa...i li ha de consedir tots els capritxos que ella tingui. Es veu també que el regal més esperat de les noies dels 15 als 18 anys és ni més ni menys que una operació de cul o de pits! Per el que em van explicar, tot té bastant a veure amb el tràfic de drogues: aquí, la imatge que dona l ájudant del camell és la imatge de bling-bling ,de diners, de tenir un cotxe car,...i de tenir la noia més guapa al costat (que no vol dir la més intel.ligent, ni molt menys). Llavors passa que quan les noies veuen aquestes altres que ho tenen tot, que les tracten aparentment bé,... no desitjen altra cosa que ser com elles. El que és més fort de tot, és que jo els preguntava com es deixaven "tractar" així per les dones, i bé, em miraven amb cara de ressignació com si no hi poguéssin fer res. Perquè clar, a Cali, per ser algú s´ha de tenir com a mínim un cotxe,...per a ostentar, demostrar qui té més i millor. En serio que encara ara quan estic escrivint al.lucino amb tot el que m´explicaven aquests amics, i com -tant les noies com els nois- ho trobaven la cosa més normal del món. I jo, que no m´estic de res, els vaig dir: em recordeu a les històries que m´explicava la meva àvia, quan un home havia de portar la dona a ballar i pagar-l´hi l´entrada del ball i portar-la a casa!
Sense cap mena de dubte, el record d´aquestes nits i de les converses amb en Jaime són el que em queda més gravat quan penso en aquesta ciutat, tot i que també vaig sortir a visitar amb la Júlia i un altre noi de la unitat el centre de Cali, l´Ermita (l´esglèsia de la foto), la Plaza de los poetas, el Puente Ortiz, el Gato de Tejada, la Loma de la cruz (amb moltes paradetes d´artesania), el barri i el Parque de Santo Antonio (on vam menjar un boníiiissim "choclo", que és el mateix que una cabeça de blat)...
Els dies a Cali anàven passant i jo estava completament indecisa: la pèrdua de la càmera, un plan de viatge frustat amb un amic que m´havia d´acompanyar, el primer moment de "saudade" (que vol dir "trobar a faltar" en portugués) dels amics i la meva casa paulista... va ser tot una muntanya de coses que se´m van ajuntar, i que en el fons no tenien ni la més mínima importància. Em va caldre una empenta per part d´en Jaime i un cop de voluntat per part meva, per tornar a agafar la maleta i anarme´n a cegues fins a Buenaventura, al pacífic colombià. M´havien recomenat d´anar fins a Juanchaco i Ladrilleros, dos poblets del pacífic on només s´hi podia arribar en lanxa. Però la primera sorpresa la vaig tenir quan al arribar a Buenaventura, ja no hi havia més lanxes... una ciutat ben diferent: semblava tota una favela, ben descuidada, i tots els seus habitants eren negres totals, que parlàven en general un espanyol quasi inentendible. En aquest cas sí que cantava com una almeja, per les dues coses (hehehe!). Vaig tenir la sort de trobar un bon home pel camí que em va acompanyar al port, i em va estar ajudant amunt i avall per a trobar una lanxa a última hora...però no va ser així. "Te puedes quedar aquí en la estación a dormir, si quieres, que hay vigilante".
Què vaig fer? doncs vaig quedar-me al moll, enmig de venedors ambulants i policies i militars, i vaig deixar la maleta al terra i em vaig començar a fer-la petar amb en Luis, un pescador que de tant en tant anava amb la barca a portar turistes als pobles, també. Vaig xerrar amb un i altre, amunt i avall, i vaig acabar al costat de quatre soldats de l´armada, entre ells una noia, la Carolina. Al començament xerràven sobre coses banals, realment semblava que tenien serradures al cap, però bé, la situació era interessant. La Carolina era la "capo" del grupet, i després d´un bon rato de fer-la petar em va dir que ella estava a casa de la seva tia i el seu cosí, i que si volia hi podia dormir. Primer mandament d´un viatgera aventurera: no dir mai que no.
O sigui que vaig agafar els trastets i vaig anar amb ella cap a un barri una mica allunyat del moll...un barri humil, popular, com en volgueu dir...però que em va recordar moltíssim als estius vidrerencs: els crios corrien, jugàven, i anàven amb bicicleta amunt i avall pel carrer, les iaies i els avis treien la cadira per parar la fresca, i els més jovenets prenien una cervesa a l´entrada de casa seu., anaàven amb moto amunt i avall sense casc... No només em va deixar dormir a casa seu, sinó que em va portar a casa la seva àvia, que com qualsevol àvia, cuinava de primera, i ens va oferir un sopar esplèndit. En els llocs més humils és on t´ho ofereixen tot, s´ha de dir...
L'endemà al matí ja vaig agafar les coses i vaig anar cap al port de nou, aquest cop amb més sort. O sigui que vaig despedir-me de la meva família adoptiva per un dia, i me'n vaig anar direcció a Ladrilleros. Al arribar, anava ben carregada i només feien que oferir-me mototaxi... però, jo, orgullosa, vaig anar caminant caminant, passant primer per Juanchaco i després arribant a Ladrilleros. Vaig agafar un cafetó per agafar energies... "hay otro pueblo más enfrente, pero está un poco lejos!" em va dir la senyora de la casa. "Como de lejos?" li vaig dir... les distàncies són ben relatives! o sigui que seguint amb la meva dinàmica aventurera, vaig pillar maleta i vaig caminar... potser una hora o una una més, fins arribar a la calma i la bona vida que podria somiar en uns anys...La Barra.
El primer cop que veia el Pacific des de la l'Amèrica del sud! Brutal... d'un color... grisós, estrany, i ben revoltat, pujant amunt i avall per la marea....vaig seguir caminant i vaig arribar fins a uns barracons on vaig penjar la meva hamaca i vaig decidir que instal·laria la meva nova casa allà. El que havia de ser una visita a aquest poblet durant 2 dies es va convertir en una estada d'una setmana convivint amb en Sylvio, la seva familia, i els altres habitants del poble. Vaig tenir la sort d'anar-hi en temporada baixa, i altra cop era l'única blanca que voltava per aquest poblet...d'unes 100 families, diria jo.
En Sylvio el vaig conèixer el mateix dia que vaig arribar, quan em va oferir d' anar amb barca amb dos guiris de Bogotá a les aigües dolces, per 10.000 pesos..."ui no no, amb això jo menjo tres dies!" li vaig dir. I després de xerrar un bon rato, explicar-me les historietes del poble,... em va dir "Venga mujer, se lo dejo de gratis!". Des de llavors em va portar a les aigües dolces amb la seva barca cada cop que anava amb els guiris, era com la seva "ajudant"; a pescar cada dia a les 6 del matí, just quan hi havia claror però el sol no havia tret el cap; a veure agua de coco cada cop que tenia set, quan s'enfilava a un arbre i obria el coco amb un machete; a jugar a dominó amb els altres homes del poble cada migdia després de dinar; a jugar o dinar o sopar a casa seu, amb les seves dues filles encantadores... o sigui, una setmana meravellosa. "Perdre el temps", avui pensava...però què és perdre el temps? quan no estava amb ell, o amb els nens, o amb els avis, estava mirant el mar, estava escrivint, estava pensant... qualsevol cosa servia, i mai perdia el temps, al contrari! l'aprofitava com mai ho havia fet en ma vida!
Només parar un moment a mirar el mar, o fer una passejada noctura era aprofitar el temps al màxim...
En aquest poble vaig descobrir que anar descalç és una qüestió natural, de comoditat; que portar la mateixa roba o banyador tots els dies no és ser guarro, igualment com dutxar-se amb aigua de pluja i una mica de sabó, i si no plou, passar per l'aigua del mar; que dormir a l'hamaca és mil vegades millor que un llit,... i va ser així, passant els dies respirant l'aire, com em vaig quedar a La Barra una setmaneta. El diumenge va tocar despedir-me de més persones que m'ho havien donat tot -a canvi de res- per anar seguint el meu viatge direcció Armenia.
La sort em va tornar a saludar, aquest cop. El germà d'en Jaime de Cali coneixia una gent a Armènia i els va fer un truc per a veure si hi podia anar aquell mateix dia..."Clarooo...dile a la catalana esa que cuando llegue toque la campana de casa y ya!" o sigui que vaig arribar, i em vaig plantar a casa d'en Camilo i la Juanita, que vivien al barri Coinca. Vam connectar de seguida... van ser d'aquests amb qui vaig parlar-hi deu minuts i semblava com si ens coneixéssim des de petits! de seguida ens vam entendre, i vam passar uns dies junts, també amb en Jol, el germà d'en Camilo.
El primer que vam fer va ser passar un dia junts a Salento, un poblet tradicional però bastant turístic... una llàstima en aquest sentit, però per sort encara es respirava un ambient tranquil, popular, amb gent amable, i vida tranquila.
Vam passar-hi tot el dia, passejant amunt i avall...
I després, aprofitant que en Camilo es va tallar els cabells, va aprofitar per fer-me de perruquer... amb molt d'estil! al començament no me'n fiava massa però el resulta va ser bo, si més no més còmode contra la calor!
Vam visitar la ciutat d'Armenia, que em va encantar! el centre em va recordar bastant el centre de Sao Paulo, una àrea més aviat degradada, però amb una vida al carrer que no acabava! Aquest és dels millors invents de Colòmbia, el qual haurem d'importar a Europa, Àsia, Austràlia...i a tot el món! Es diu "minutos", i és que aquí es venen el minuts,... quantes vegades ho vaig desitjar, comprar minuts a Barcelona? em sembla que gairebé tots els dies! Però no és ben bé així la cosa... resulta que si no tens saldo pots parar a qualsevol d'aquests que ofereixen minuts i trucar des del seu mòbil i pagues els minuts que has gastat. I així és com et trobes aquestes centraletes de mòbils enganxats amb cadenes, per si algun listillo se l'endu. Fins i tot també vam trobar un "tinterillo", que és un home que escriu a màquina assentat a algun carrer, i la gent que no sap escriure hi va i li redacta una carta i ell l'escriu per tu.
Després d'un parell de dies per Armènia, en Jol i jo ens vam animar per sortir de la ciutat i anar al Valle del Cocora... bé, el plan no era aquest, però tot va donar per anar cap allà, i sort, perquè va ser brutal! Vam anar fins a Salento de nou per pillar un 4x4 per anar fins al Valle, i amb la gent amb qui vam coincidir al cotxe són amb els que vam acampar uns dies... fins que ens van fer fora! Allà al valle no es pot acampar teòricament, però tothom ho fa, i nosaltres no vams er diferents! vam plantar la tenta al costadet d'un riu, amb vistes a les muntanyes plenes de "palmeras de cera", l'arbre nacional. Aquestes palmeres autòctones poden medir fins a 80 metres d'altura...és un paisatge ben especial, acostumats a veure les palmeres a les platges, i sobretot a l'hora en què es mescla amb la boira... un paisatge màgic.
No em veieu amb cara de felicitat!? la platja ja m'agradava, però la muntanya...mareta meva, que no em treguin mai la muntanya!
Vam aprofitar per fer caminades cada dia cap a llocs desconeguts, i ens trobavem ni més ni menys que cascadetes on fer un banyito ràpid i refrescar-se...o congelar-se, més ben dit! D'aquesta aigua que fa que la sang et corri per les venes a 200km/hora, sabeu? aquí em teniu amb grans companys de viatge: Beto l'equatorià, Alejandra, Jol i Jesus. En Jesus va ser de gran ajuda en aquest viatje, perquè estudiava física i era del club d'amics de les estrelles, o un nom semblant... llavors les nits consistien en estirar-nos a qualsevol tros de terra, i anar-lo escoltant i descobrint el món que teníem al demunt!
Ja veieu que aquí la vida també es resumia en poques preocupacions... com em va dir un colega, en llocs així només t'has de preocupar "de menjar i cagar", així de finament. Aqui teniu als dos companys fent "patacones" deliciosos... són plàtans més aviat verds que els tallen a rodanxes i els aixafen, llavors queden com una mena de torta frejida boníiiissima! Espero que hi hagi aquesta espècie de bananes allà a Catalunya, perquè sinó no sé pas què faré!
El meu viatge havia de continuar, perquè tenia com a data límit el dia 26 de Gener... tenia un vol de Medellín fins al Sud de Colòmbia, on m'havia de trobar amb la meva cosina Elisabet. O sigui que els dies passàven i se m'acabava el temps. Vaig decidir anar d'un tirón fins a Medellín des de Armenia, però que no vol dir que no estigués bé. De fet només l'aventura d'arribar fins allà s'ho va valer!
"Anem a buscar un hostal ben baratet!". Vam anar caminant des de l'aeroport cap al centre de la ciutat, i pel camí no va caler buscar massa, perquè només feien que parar-nos per a oferir-nos hostals... i res, tot mooolt car per a nosaltres, fins que la sort es va tornar a creuar per davant. Estàvem demanant informació a una botiga de bicicletes quan vam conèixer en Javier, que hi estava esperant la seva bici. "Yo también cargé una mochila como la vuestra!". I vam començar a fer-la petar... fins que ens va oferir d'acampar al jardí de casa seu, que de fet no era casa seu, on vivia amb la seva dona i els seus fills. tots preciosos, fills de colombià de Bogotà i colombiana indígena de l'Amazones.
En especial l'estada a la comunitat evangèlica de Macedonia. La Rachel, una colega de la Beti, ens va passar el contacte d'en Germán, un bon home que hi viu... La familia d'ell era de l'ètnia Tikuna i ell dels Arriera (sona com si parlés de màfies japoneses, no?). Ens van rebre com a dues filles més durant un parell de dies que hi vam passar. També hi havia en Ron, un noi de Bogotà que hi havia fet la tesis sobre plantes medicinals, i que llavors l'estava traduïnt en la llengua tikuna. Entre ell i en Germán ens van fer unes visites brutals dins la selva, però SELVA en majúscules... només us deixaré amb una imatge: en Germán anava amb pantalons curts i camisa de quadres, i nosaltres amb dos pantalons, catiusques, una camiseta i un impermeable, i untades fins el cul (perdó) de matamosquits... total, que els mosquits aquella tarda van fer una festa amb la nostra sang, i en canvi passaven pel costat d'en Germán i el saludaven... molt béstia, vaja. Vam fer també una passejada nocturna en barqueta per l'Amazones (màgic!), tot i que jo ni vaig posar el peu a l'aigua per les històries i llegendes que explicava en Ron; vam fer-nos tatuatges amb huito per els braços, peus, cames, ...aprofitant que marxen en 2 o 3 setmanes; vam estar durant una bona estona intentant-ne pescar el fruit tirants rocs i pals a l'arbre (i en vam aconseguir un, obviament!); vam veure com era l'arbre de la yuca, que no en teniem ni idea; vam viure una experiència brutal prenent ayahuasca (o yagé, com es diu a Colòmbia) , que tal com molts ja m'havien dit, és inoblidable...potser en el moment no ho vaig entendre, però després vaig anar lligant caps...; i un altre cop, vaig marxar trista d'un lloc per a continuar el meu viatge un altre cop sola, però feliç d'haver viscut tot el que vaig veure i contenta d'haver-me trobat amb mi mateixa.
En Germán...
La seva família, i en Ron....
Ja veieu que aquí la vida també es resumia en poques preocupacions... com em va dir un colega, en llocs així només t'has de preocupar "de menjar i cagar", així de finament. Aqui teniu als dos companys fent "patacones" deliciosos... són plàtans més aviat verds que els tallen a rodanxes i els aixafen, llavors queden com una mena de torta frejida boníiiissima! Espero que hi hagi aquesta espècie de bananes allà a Catalunya, perquè sinó no sé pas què faré!
El meu viatge havia de continuar, perquè tenia com a data límit el dia 26 de Gener... tenia un vol de Medellín fins al Sud de Colòmbia, on m'havia de trobar amb la meva cosina Elisabet. O sigui que els dies passàven i se m'acabava el temps. Vaig decidir anar d'un tirón fins a Medellín des de Armenia, però que no vol dir que no estigués bé. De fet només l'aventura d'arribar fins allà s'ho va valer!
L'Anita em va convèncer tant que la zona del Eje Cafetero era tant tranquila, que vaig decidir anar fent auto-stop del dret fins a Medellín, que deurien ser unes 5 hores en cotxe... vaig arribar fins a les afores de la ciutat, a l'encreuament on ella em va dir, i estava tot en obres. Em vaig acostar a un home d'aquests que porta el senyal de "pare" i de l'altre banda diu "sigue", i li vaig dir..."buenas, disculpa pero donde seria mejor ponerme para ir hasta Medellín a dedo?" i el tio em diu "aquí mismo mujer, espera que te ayudo!" i el tio gira de cop el cartell a "PARE" i para el primer camió que passava...i com no, va ser un trailer d'aquest que no passen ni dels 80km/hora. L'experiència de passar gairebé 8 hores amb l'Andrés, un camionero de 30 anys, va ser ben interessant. Vaig aprendre històries vàries del seu camió, que òbviament ja no recordo... amb 35 tonelades era difícil anar més ràpid. I el camió aquest de 5 eixos va passar per paisatges i paisatges replens de la planta del cafè, per rius, valls i muntanyes... fins arribar a Medellín, on em va deixar a la parada de metro!
El mateix dia ja em vaig anar a trobar amb en Gilmar, un colega de la infància d'en Kolombo, company d'arquitectura a Barcelona...el món és molt petit, em repeteixo cada dia! em vaig instal·lar a casa seu per a penes 3 dies... el que em va sobrar de tot el viatje. I és que aquesta ciutat em VA ENAMORAR; i si penso en tornar a Colòmbia (que ho penso 4 de cada 7 dies de la setmana) seràs per anar a Medellín.
En Guilmar em va portar a fer una visita per la ciutat... des de la plaça de les escultures d'en Botero, fins el jardí botànic, alguns dels centres culturals vinculats a parcs, la famosa biblioteca que van pagar els reis d'Espanya.... tot molt ràpid però molt bé per tenir una idea per sobre de com és la ciutat.
En Marc em va passar el contacte d'un professor que va tenir aquí Medellín el poc temps que va passar per aquí..i quina sort! una meravella d'home. Vaig tenir l'oportunitat de fer una mica el guiri amb en Guilmar, i després de viure els encants de la gent que viu a la ciutat amb en Mauro. Arquitecte i professor de vàries universitat, estava fent un màster en construcció sostenible... em va portar a menjar en un bar petitó en un barri on freqüentaven sobretot professos universitaris, ben tranquil, i després em va ensenyar la seva uni, em va portar a una llibreria on vam intercanviar llibres, vam anar a una reunió de companys del màster... un encant! vaig entendre la ciutat, una vegada més, des d'una altra visió...
A més a més a la nit també vaig poder quedar per sopar a corre-cuita amb la Milena i dues amigues seves (també gràcies a en Marc), on vam menjar al delicións Crepes and Waffles :)
Aquí va començar una nova etapa del viatge... l'endemà de tot això vaig agafar l'avió per a tornar-me a trobar amb la Beti... ens vam trobar fent escala a Bogotà, i d'allà vam arribar a Leticia, territori desconegut per les dues. QUINA XAFOGOR! va ser el primer que vam cridar les dues al baixar de l'avió...clima amazònic, certament.
"Anem a buscar un hostal ben baratet!". Vam anar caminant des de l'aeroport cap al centre de la ciutat, i pel camí no va caler buscar massa, perquè només feien que parar-nos per a oferir-nos hostals... i res, tot mooolt car per a nosaltres, fins que la sort es va tornar a creuar per davant. Estàvem demanant informació a una botiga de bicicletes quan vam conèixer en Javier, que hi estava esperant la seva bici. "Yo también cargé una mochila como la vuestra!". I vam començar a fer-la petar... fins que ens va oferir d'acampar al jardí de casa seu, que de fet no era casa seu, on vivia amb la seva dona i els seus fills. tots preciosos, fills de colombià de Bogotà i colombiana indígena de l'Amazones.
Tinc molts bons records d'aquests dies a Leticia... les aventures amb la moto que vam llogar amb la Beti per anar a fer recados i visitar la ciutat durant tot un dia, i que sortia molt més a compte que agafar bus o mototaxi!; el conductor de bus per anar a "Los Lagos km.3" que ja ens coneixia perquè ens va portar bastants cops i al final ja ens va explicar la seva vida; les voltes que vam fer al centre amb la Milena, la filla més gran d'en Javier, i un suc boníssim que ens vam pendre a un bar de guiris; un àpat com deu mana al mercat de Leticia per 4.500pesos(menys de 2 euros!); un paio que vam veure mentre anàvem en moto a Tabatinga (a la frontera amb Brasil) i a qui la Beti li volia preguntar per quin carrer girar, just quan va treure una pistola i va apuntar cap a l'altre costat (i la Beti dient..."és de mentida Judit!" i jo "a Brasil no hi ha pistoles de mentida!!!".... i mil més que em podrien passar pel cap...
En especial l'estada a la comunitat evangèlica de Macedonia. La Rachel, una colega de la Beti, ens va passar el contacte d'en Germán, un bon home que hi viu... La familia d'ell era de l'ètnia Tikuna i ell dels Arriera (sona com si parlés de màfies japoneses, no?). Ens van rebre com a dues filles més durant un parell de dies que hi vam passar. També hi havia en Ron, un noi de Bogotà que hi havia fet la tesis sobre plantes medicinals, i que llavors l'estava traduïnt en la llengua tikuna. Entre ell i en Germán ens van fer unes visites brutals dins la selva, però SELVA en majúscules... només us deixaré amb una imatge: en Germán anava amb pantalons curts i camisa de quadres, i nosaltres amb dos pantalons, catiusques, una camiseta i un impermeable, i untades fins el cul (perdó) de matamosquits... total, que els mosquits aquella tarda van fer una festa amb la nostra sang, i en canvi passaven pel costat d'en Germán i el saludaven... molt béstia, vaja. Vam fer també una passejada nocturna en barqueta per l'Amazones (màgic!), tot i que jo ni vaig posar el peu a l'aigua per les històries i llegendes que explicava en Ron; vam fer-nos tatuatges amb huito per els braços, peus, cames, ...aprofitant que marxen en 2 o 3 setmanes; vam estar durant una bona estona intentant-ne pescar el fruit tirants rocs i pals a l'arbre (i en vam aconseguir un, obviament!); vam veure com era l'arbre de la yuca, que no en teniem ni idea; vam viure una experiència brutal prenent ayahuasca (o yagé, com es diu a Colòmbia) , que tal com molts ja m'havien dit, és inoblidable...potser en el moment no ho vaig entendre, però després vaig anar lligant caps...; i un altre cop, vaig marxar trista d'un lloc per a continuar el meu viatge un altre cop sola, però feliç d'haver viscut tot el que vaig veure i contenta d'haver-me trobat amb mi mateixa.
En Germán...
La seva família, i en Ron....
La casa d'en Wilson, el xamán de l'ayahuasca...
El divendres anterior havia passat per el lloc on venien els tickets per el barco de Tabatinga a Manaus... REGATEJA! m'havia dit molta gent. Només arribar ja em van venir a perseguir per oferir-me'n un, i fins i tot vam negociar preus avans i tot d'arribar a la taula on hi havia la venedora. El preu va començar amb uns 170 reals, que seria preu per a guiris,...i com que jo ja estic molt integrada (hehe) sé que per regatejar bé a Brasil només es necessiten dues coses: llengua, i paciència. O sigui que després de fotra-li el meu discurs, vaig esperar-me asseguda a una cadira davant la venedora a què el responsable acceptés el meu preu, 90 reals (ella deia 100, i per el meu orgull em vaig quedar allà, no va ser per 10 reals=4 euros!!!). I es clar, va acceptar i jo me'n vaig anar cofoia. Després del ritual de l'ayahuasca la Beti em va acompanyar al port amb moto i allà ens vam despedir... ni llàgrimes ni res, uns ànims per a seguir amb l'esperit de viatgera mútua, i cap a dins del barco a penjar l'hamaca!
Haureu d'esperar uns quants dies més per a veure el meu segon mes de viatge...
Fins llavors, molts petons!
PD: sisplau, els que llegiu el blog al menys comenteu-looo! que m'hi he tirat hores! mama! iaia! comenteu dones! :)
