morar 23º 32' 44,72" S 46º 38' 47,86"

A partir d'avui penjaré més fotos i escriuré menys... masses coses a explicar i poc temps per passar davant l'ordinador!
Us deixo amb unes quantes fotos de la meva casa nova! ben al centre de São Paulo,...com diuen aquí, un "ambiente pesado", ja us explicaré més endavant perquè...


Molts petons!
judit

BRASIL: "o meu cél são as estrelhas, a minha terra é onde dormo"

A dia 23 d´Abril,... data beeen especial a la meva terra, per fi acabo d´explicar com va anar el meu gran viatge! aquest cop parlaré del mes que vaig passar viatjant per l´Amazones i que vaig arribar fins a Salvador de Bahia, tot i que em sembla que serà una mica més curtet perquè sinó no hi haurà maneres d´explicar-ho!
Espero que avui a Catalunya estigui fent un dia esplèndit, no com a São Paulo, on ha arribat de cop la pluja, el caos en el trànsit, les males cares... i jo he decidit passar la tarda davant un ordinador a la FAU, perquè a casa no hi tenim internet. Doncs bé...començaré...

Després de despedir-me de la Beti vaig agafar el barco per anar des de Tabatinga (frontera Brasil-Colòmbia) fins a Manaus. Va ser també inoblidable (se m´acaben els bons adjectius!), i va passar en el millor moment del viatge. Acabava de sortir d´un recorregut per Colòmbia on, tal com vaig explicar a la última entrar, em vaig enamorar. I no sé perquè, entrar de nou a Brasil em feia sentir com que tot aniria a pitjor, que res podria superar les experiències de Colòmbia... però un altre cop la vida em va sorprendre!
Ja durant els 3 o 4 dies del viatge per l´Amazones va ser increïble: van ser uns dies únics, on em despertava i anava a dormir veient la posta de sol des de la meva hamaca. Vaig tenir la oportunitt de conèixer moltíssima gent local, tant de Manaus, com de Tabating, com de petites comunitats que trobavem pel camí. El riu és l´única manera de moure´s per aquestes terres, ja que no hi ha carreteres, i la gent d´allà es mou amb barco com la cosa més normal del món. Me´n vaig adonar que tot i ser una persona que m´agrada conèixer gent, parlar-hi, conèixer...també sóc molt solitària, i vaig aprofitar aquests dies per estar amb mi mateixa, i per conèixer tothom del barco.

Tant els tripulants del barco com els passatgers van compartir històries meravelloses durant el camí...de fet, en el fons no teniem massa cosa a fer, sinó dormir, menjar, i xerrar amb uns i altres. Els locals se´n reient molt dels guiris que hi viatjaven, perquè es passàven el dia llegint llibres... clar que jo també ho vaig fer, aprofitant per llegir el llibre que en Carlos de Medellín em va regalar, però estava més xerrant i coneixent a la gent que res més.

Vaig aprofitar també per disfrutar i conèixer més la meva càmara, i per tirar fotos de les postes de sol que mai vaig aconseguir immortalitzar com les veia amb els meus ulls... això sí, la imatge em va quedar gravada al cap per sempre...

Durant el viatge em vaig fer molt colega d´un argentino ben especial, en Jeremías. Amb ell vaig estar viatjant una setmana més... va ser una d´aquestes persones que és difícil de trobar, una persona fàcil, sense problemes, amb ganes de conèixer món i amb la mateixa manera de viatjar que jo. I així ens vam entendre anant junts d´un lloc a l´altre fins a Santarém. Al costat d´ell hi tenim en Marcelo, un nou colega que va viure molt temps a Xile i ara tornava cap a casa seu, a Florianópolis, més al sud de São Paulo, on per cert hi estic convidada per anar-hi aviat! Aquí els tenim als dos, provant fruites estranyes que venien pel carrer de Manaus.

Una de les altres sorpreses que vaig tenir va ser poder-me trobar amb l´Andrea i l´Inigo, que estaven a Manaus per anar a fer un projecte a la selva. Vam estar poc temps junts però el vam disfrutar (si més no, jo sí!), anant d´un bar a l´altre provant sucs de fruites amb noms inpronunciables, que ni me´n recordo com es diuen! Sort que l´Andrea es va dedicar a anar escrivint el nom de tots plegats per a poder-ho recordar... m´haurà de passar la llista!

Vaig passar a Manaus uns tres dies, més que suficients per trobar a faltar el riu i la tranquilitat, perduda en una ciutat com aquesta, agitada per el mercat, bruta per naturalesa, però amb un encant que no sabria descriure. Molta gent m´ha dit que Manaus és la "Sé" de l´Amazones, comparant-ho amb la Plaça de Sé de São Paulo, bruta, deixada, al centre de la ciutat, amb molta gent vivint al carrer... no sé si jo em quedaria amb aquesta imatge, però de ben segur que no hi viuria. Potser també em van caldre més dies per a conèixer-la millor... O sigui que la següent opció va ser agafar un barco amb en Jeremías fins a Santarem, on ens havien parlat del poble d´Alter Do Chão "el carib de l´Amazones"! Vam passar 3 dies més en aigües grises, llegint, xerrant, dormint a l´hamaca,...

...i vam arribar al paradís! Realment era el Carib, unes platges de sorra blanca, amb aogua dolça i tranquilitat al 200%. Aquest lloc ens va atrapar...més ben dit, em va atrapar. Només d´arribar vam conèixer un munt de viatgers que estaven per allà acampats, amb la tenda plantada sota una cabanya o amb l´hamaca penjada d´un parell d´arbres qualsevols...

En Jeremías va fer veure que havia pescat un peixot, però en realitat li havia regalat un pesacdor que vam conèixer en un barco després d´una bona caminada... pobre! va estar carrerant la canya de pescar durant no sé quants mesos i resulta que no va pescar RES! tothom se´l mirava i li deia, però Déu meu! com has pescat un peix tant gros amb una canya tant primeta!? jajaja a mi se m´escapava el riure només de veure-ho...

Van anar passant els dies tranquilament, fent els àpats junts amb la Roser, una catalana que em quedarà marcada al cor), en David, ... i molta gent més que estava allà o viatjava de passada. Passàvem hores junts a aquesta "illeta", cuinant, xerrant, fent foc per a tenir llum... fora de la ciutat i qualsevol tipus de civilització. Per anar a comprar havíem de travessar l´illa, i en comptes de creuar amb una barqueta que costava 2 reals, ens lligàvem les coses al cap i hi anàvem nadant!

Havent arrivat el divendres allà, només teniém la opció d´agafar el barco el diumenge per a continuar viatjant per l´Amazones fins a la següent ciutat, Belém. L´argentí tenia claríssim que se´n anava llavors, però jo no en vaig tenir prou amb 3 dies per a viure tot el que havia de viure en aquelles terres... però també tenia moltes ganes de seguir, o sigui que vaig deixar la maleta feta, i li vaig dir "mira, demá quan surti el sol em decidiré si vinc amb tu o em quedo uns dies més aqui". O sigui que vaig fer això,...i el diumenge al matí, em vaig despertar amb unes ganes enormes de quedar-me, no podia sortir d´aquest lloc! ens vam despedir, i jo me´n vaig anar a nedar una estona.

I bé, que tot passa perquè ha de passar... quan vaig sortir de l´aigua per anar cap a la meva hamaca, vaig veure arribar una barqueta amb uns quants viatgers nous, i m´hi vaig acostar per a saludar. "Oi, tudo bem?" i van anar arribant... qui hi havia? ni més ni menys que uns grans amics de São Paulo, que ja sabia que estaven viatjant però per temes varis no haviem conseguit trobar-nos a Manaus. Sort que em vaig quedar! perquè sinó potser ens hauríem creuat pel camí...

Anava allargant la cosa dies i dies, fent excursionetes amb la Mari, en Zaccarias, la Mariah, en Raffa, en Resse, ... un dia vam pujar a una muntanyeta que tenia la illa i anava bé per a veure com era el riu. La meva àvia em va preguntar si quan viatjàvem pel riu es veien les voreres, allà on acabava,... i realment sí, es veuen, però no són les voreres úlimes, sinó que el riu mateix va fent illes i entrades i sortides, de manera que no sembla taaant ample com realment és. S´entén molt millor des de la foto que vam tirar allà dalt!

Però el meu viatge havia de continuar! tenia unes ganes horribles d´anar fins a Olinda, al carnaval! Allà hi tenia els amics de la FAU amb qui havia quedat per a trobar-nos, i els dies s´anaven acabant i jo m´havia d´espavilar per recórrer moooolts quilòmetres... o sigui que vaig anar preguntant a la gent del poble si hi havia barco el dimecres, i alguns deien que sí, d´altres que no, amb una hora cada un diferent... o sigui que la millor manera d´esbrinar-ho era agafar els trastets i anar fins el port. I així ho vaig fer! dimecres em vaig despedir de tothom, i vaig tornar a començar un altre viatget sola...

Després d´agafar un bus fins al port, caminar una hora fins a la rodoviària, agafar un motoxi fins el port, i tornar fins a la rodoviària... vaig descobrir que efectivament NO hi havia vaixells fins el divendres, i que només tenia dues opcions: o tornar a la illa, a Alter do Chão, i esperar un parell de dies, o agafar la carretera transamazònica fins a una ciutat més important, Marabá. I com que de aventurera i loca en tinc un tros, vaig optar per la segona opció. Pot semplar que triar de viatjar per una carretera no té res d´estrany, però estic parlant de l"strada Transamazónica". És una carretera que literalment TALLA el territori pel mig de la selva. És una carretera que va projectar Emílio Garrastazu Médici (dictador de 1969-1974), i que va ser "inagurada" el 1974. És una carretera que tot i figurar als mapes com a carretera asfaltada, continua essent de terra. És una carretera que queda intrasitable en èpoques de pluja (d´octubre a març). És una carretera que volia demostrar el moment del gran poder de Brasil, la força de les gran màquines i projectes d´enginyeria sobre la naturalesa. És una carretera que actualment és un perill per la quantitat d´assalts als autobusos que hi passen.... i tantes coses més que m´agradaria llegir i aprendre sobre aquest desastre del ser humà... Tot i així, va ser una gran experiència. La distància de Santarem fins a Olinda és considerable: uns 2.800km. Que havia de fer en...4 dies? tot bé, tot bé, amb la calma... o sigui que vaig anar agafant busos petits d´un poble a l´altre...i em va encantar. Vaig veure un Brasil que ni sabia que existia, fent rutes d´un lloc a l´altre (entre altres coses per economitzar, però sobretot perqué en el pot petit, hi ha la bona confitura!). Pel camí fins a Marabà ens van passar mil històries... en deixaré algunes escrites perquè us en feu a la idea! Ens vam quedar mig entaforats pel camí degut a la invasió de no sé quants centenars de vaques al mig de la carretera;

Se´ns va punxar la roda pel camí, o sigui que vam estar parats al mig del no res durant hores;

Vam haver de baixar tots d´un autobus perquè hi havia un pont de fusta que travessava el riu, i que no es sabia si estva prou resistent per a creuar amb tot el pes, o sigui que de nit, a les fosques per complert, vam anar baixant i travessant per després tornar a pujar al bus; vam parar un altre dia a les 2 de la matinada al mig del no res,...i li vam preguntar al conductor "chifer, perquè hem parat?" i ens va dir "és que m´acaba de trucar un colega, i m´ha dit que l´han assaltat a l´autobus, o sigui que millor ens esperem aquí unes hores"... I mil coses més que no oblidaré! Quan la gent m´anava preguntant si valia la pena aquest recorregut que vaig fer...vaig afirmar rotundament sempre que sí, tot i que és una qüestió de gustos! és com si algú es passés un mes fent una ruta per Sils, Vidreres, Maçanet, Santa Coloma de Farners... potser d´entrada no té massa interès, però jo vaig aprendre molt! Vaig aprofitar el bus de Marabá cap a Recife (ciutat al costat d´Olinda, on anava al carnaval) per a escriure totes les peripèssies de viatges en bus que vaig fer per arrivar-hi. Us escric el que vaig relatar a la meva llibretera de viatges:

Santarem-Uruará: un poblet amb els carrers sense asfaltar, amb motos amunt i avall com locos i tots -per descomptat- sense casc. Altamira: poc en vaig veure, no gaire més que la rodoviària on vaig canviar de bus. Tot just sortir de la porta del bus van venir dos paios cridant "Marabá!" Marabá!", oferint tiquets per anar fins a la pròxima ciutat. Després de regatejar bastant, vaig comprar 4 coses per el viatge i va estar!. Cap a Marabá: eren literalment 4 gats al bus, però destacava jo d´una hora lluny, com una guiri caiguda del cel viatjant sola, junt amb una mare amb 4 filles i un fill, els quals no paraven de mirar-me fixament. Al final jo no sabia si era pel la pell cremada del sol que m´estava caient de la cara, o per el piercing, o per tot en general. Vaig anar patint un altre cop durant tot el viatge per els assalts dels últims dies. Aquest cop també vam haver de pujar a una barca junt amb el bus, camions, cotxes i altres coses no identificades perquè estava FOSC, per a travessar un tros de riu/llac que no tenia pont....molt divertit tot plegat. A més a més de passar per pobles amb noms tant originals com Medicilândia, Açailândia,...etc.

Marabá ciutat: també vaig veure poca cosa, tot i que havent parlat amb alguns habitatns tampoc em vaig perdre massa... La majoria no em va saber ni dir ni recomanar un lloc per visitar o conèixer, o un bon bar per a pendre un cafè o una cervesa, o un museu... l´únic que em van dir va ser "ves a la orla", o sigui, al passeig a la vora del riu. El dia que hi vaig arribar, em vaig instal.lar a l´hotel "Rio Branco" i vaig dutxar-me ben dutxada com feia temps que no feia. Vaig arreglar-me, vaig desfer i fer la motxilla de dalt a baix (perquè era pràcticament una bola de roba bruta), i es va posar a ploure (*aclarament: diluviar). O sigui que vaig aprofitar per a conectar-me i fer la matrícula de la facultat de São Paulo. Al tornar, vaig anar a l´hotel del costat i vaig demenar un plat vegetarià per sopar. Com que no hi havia taules lliures, em vaig assentar amb un senyor d´uns 40 anys, que més tard em va explicar que es deia Marcio, que era comerciant de productes de consmètica. Vam sopar xerrant sobre la cida, els viatges,..i al final em va voler convidar sí o sí. Vaig tornar a l´hotel, a dormir i l´endemà sonava el despertador a les 5:45 del matí per dutxar-me un altre cop (a aprofitar-ho!) i pillar el bus fins el centre de MArabá, fer el volt per la orla, tornar a l´hotel i pillar la maleta per anar a la rodoviària a agafar el bus a les 8 del matí. Adéu a la Sónia, la propietària de l´hotel, i hola a la carretera de nou.

15 hores!!! 15 hores fins arribar a Recife, a altes hores de la nit, amb un caos de busos brutal perquè tots els recorreguts estaven canviats per el carnaval... va costar, però vaig trobar la manera d´arribar a Olinda, a casa en Filipe, amb l´ajuda d´un noi que em va carregar la motxila un bon tros.

(M´estic començant a cansar o sigui que escriuré menys i us deixaré amb més fotos...)

El carnaval el vam passar amb els colegues de la FAU durant el dia a Olinda, seguint els "blocos" (grups de música que anaven caminant per els estrets carrerons d´aquest poble ben tradicional) i les nits als macro-concerts de grups importants i cantadors brasileiros a Recife (ciutat a mitja horeta d´allà). No sé si és el millor carnaval de Brasil, però sense cap mena de dubte el repetiria, em va encantar! Popular, de casa, de carrer, amb gent del lloc, relativament pocs guiris,... molt bo!

El frego era la dança tradicional d´aquesta ciutat de Pernambuco, que es balla amb un paraigües petitó i fent salts amunt i avall (en filipe n´és un crack!).

Les baixes pintades de tots colors de la ciutat d´Olinda...
Algunes de les coses curioses que es troben passejant pel carrer el dia després del carnaval "prohibida da ingestió de drogues a la porta d´aquesta casa. 190 La propietària"...

En Pedro i jo, el casero de la casa d´en Filipe... un gran home que ens va cuidar durant els dies que vam estar a Olinda, de qui ens enduem aquest somriure sincer...
Els constrastos del centre històric d´Olinda, amb un munt d´edificis en ruïnes o abandonats...

El paisatge de la vora del riu a la nit, de Recife...

El misteri dels pilars que es queden suspesos a l´aire...

El camí per a buscar una platja paradisíaca a prop de Recife ens va portar fins a casa de laElurdione i la Girleide. La Gi la vam conèixer a l´autobus anant cap a Porto de Galinhas, un lloc tipus "Lloret de Mar". Ella tenia 21 anys, una filla de gairebé 2 anys, treballava fora de casa seu tota la setmana i només anava a veure la familia el dimecres, on hi havia la seva filla, també. Sembla que el destí ens va companyar un altra cop, perquè vam acabar quedant-nos a casa seu durant 3 dies, visitant el poble de la seva familia (on tothom ens mirava, era un POBLET i només hi havia una familia blanca, a més a més de dos desconegudes com nosaltres...), vam viure situacions que no sabria ni com explicar i que no oblidarem (per bé o per mal?), vam rebre el que ja no ens podien oferir... en fi, una altra experiència brutal, fins al punt de despedir-nos les 4 plorant.


El carnaval i Recife/Olinda va ser una mica com un final simbòlic del meu viatge... després d´això, ja em sentia cansada de viatjar, em sentia que o bé em quedava a un lloc un bon temps, o bé me´n tornava a São Paulo. Portava gairebé dos mesos viatjant sense parar, vivint al màxim, i necessitava parar una mica... però tenia encara una setmaneta de vacances de l´universitat, i estava pràcticament a l´altra banda del país, o sigui que vaig aprofitar per viatjar una mica més amb l´Andrea per fins a Salvador de Bahia i els voltants.

"A tots els turistes els persegueixen demenant una moneda, oferint, i si sortiu dels 4 carrers principals és molt probable que us assaltin, perquè no hi ha policia". Aquesta és la imatge que teniem de Salvador quan hi vam arribar... i ens la vam treure ràpid. A l´Andrea i a mi juntes, no se´ns acosta ningú a demenar una moneda per casualitat, si de cas ens la tiren! hahaha. És conya. Però en serio, una de les primeres coses que vam fer va ser seure a una plaça per a mirar a la gent, veure com els venedors ambulants atacaven els turistes al sortir de l´ascensor que pujava al Pelourinho (el centre històric de la ciutat) per a vendre un munt de coses diferents... i a nosaltres ni se´ns van acostar (cosa que crec que les dues n´estem orgulloses, no Andrea? jejeje), sinó al contrari: una dona se´ns va assentar al banc del costat i vam estar xerrant sobre el temps i la vida.

Com sempre, xerrant amb tothom i fent amics, fins i tot amb els segurates de la oficina de turista, on deixaven conectar-se 15 minuts de gratis a internet, però com que nosaltres som molt bona gent, ens hi quedàvem sempre una mica més sense cap problema!

Si ens moviem una mica i sortiem d´aquests 4 carrers importants, trobavem llocs tant especials com aquest, on un suc de plàtan costava un real... uns 40 cèntims d´euro, DELICIÓS! VAm conèixer també un personatge en una llibreria de segona mà...que com molta altra gent, em va dir si era
de família gitana! jo li vaig dir que no, però que era viatgera...i em va dir "saps què diuen els gitanos? o meu cél são as estrelhas, a minha terra é onde dormo"...
(el meu cel són les estrelles, la meva terra és on dormo...)

Vam tenir la sort de poder quedar amb en Luis i el seu germà, que havia viscut a Barcelona, i ens van portar a llocs més locals i menys turístics,...anant amb ells "no havíem de patir per res" perquè com deien ells eren "respectats". Hehehe sembla una pel.lícula, és trist però realment és així... ningú ens hagués posat la mà a sobre anant amb ells.

Els contrastos també es veien en aquesta ciutat, sobretot entre faveles que hi havia per la periferia on vam anar amb tren amb en Luis, i els grans emprendiments imobiliaris que es feien als barris rics de la ciutat i que venien als centres comercials...

També va ser gràcies a la nostra estada a casa de l´Ana i en Carlos, uns coneguts de la mare de l´Andrea, que vam conèixer una mica més la realitat d´aquesta ciutat... ells vivien a un barri que es deia "o caminho dos laureles", ja us imagineu com era: amb gran edificis amb murs tancats, seguratat, fils elèctrics, jaridns privats,... una família que ho tenia tot, fins i tot una criada,,...a aquestes altures! la que ens va tractar millor, com una mare. Només de rebre´ns ja tenien la taula preperada amb un menjar deliciós...i els esmorçars que ens trovàbem cada matí semblaven els buffets lliures de l´hotel de la Vall de Núria!!!

I en fi gent... que la gent que treballa a la sala d´ordinadors de la facultat es pensarà que estic tarada, perquè porto no sé quantes hores davant aquest ordinador, rient i posant cares mentre escric i recordo aquestes aventures...

I aquesta és la foto que potser més descriu el meu viatge...FELIÇ, amb ganes d´aprendre, créixer i voltar tant com pugui per el món en un futur proper. TOT i que no cal que patiu papes, avis i altres... que ja sé que ara toca estudiar, i és el que estic fent! no m´he mogut de São Paulo!!! hehehe

Un petonàs a tots i BON SANT JORDI!
Ni rosa ni llibre ni passejades per les rambles aquest any! com ho trobo a faltar... :)